Jaume Solé bloc d´en Jaume Solé

Subscriu-te al bloc

Benvingut@!

Aquest és el meu bloc, un espai on hi trobareu algunes reflexions que faig en veu alta i aquells temes que, per algun motiu o altre, he volgut compartir. Fa temps que ho volia fer. No us passa que de vegades teniu ganes de dir la vostra i no sabeu on fer-ho? Per aquest motiu he decidit obrir un bloc, on dir la meva. » Seguir llegint

Gràcies per la teva visita.
 

dimarts, 22 abril de 2014

0

Què no ens toquin el fus


El govern espanyol estudia una proposta de la comissió d’Igualtat del Congrés dels Diputats que planteja un canvi de zona horària de l’Estat espanyol i adoptar el fus de Greenwich.

Un vell debat que darrerament des d’alguns sectors ha vinculat el canvi de fus horari amb la conciliació familiar, la productivitat i la seguretat laboral i fins i tot, al fracàs escolar. Segons afirmen: “La solució per reconciliar treball i família passa per Greenwich”.

Greenwich!

Els plantejaments són temptadors, però realment un canvi de fus horari pot millorar la conciliació familiar, incrementar la productivitat, resoldre problemes de seguretat laboral i reduir el fracàs escolar? Anem a pams.

Geogràficament, l'Estat espanyol està situat al mateix fus horari que Irlanda, Regne Unit, Portugal o França. El meridià de Greenwich passa a prop del Mont Perdut, al Pirineu d’Osca, i de Castelló deixant a un costat: Catalunya, les illes Balears i part d’Aragó. Per situació ens correspondria l’hora de Londres però els nostres rellotges marquen la mateixa hora que els de França, Alemanya, o Polònia. Va ser l’any 1942, en plena Segona Guerra Mundial, quan Regne Unit, Portugal i Espanya van adoptar l’horari que Alemanya havia imposat a França i a la resta de països sota control alemany. Al finalitzar la guerra, Regne Unit i Portugal van retornar al seu horari però no així França, Espanya i d’altres països europeus.

El govern espanyol debat endarrerir una hora els rellotges i col·locar a Espanya en el fus horari del meridià de Greenwich, com els britànics i els portuguesos; o dit d’una altra forma abandonar el fus centreeuropeu que regeix a França, Alemanya i gran part de la Unió Europea; i anar una hora menys que els països que en són el motor.

Ve o no ve d’un fus

Cal valorar molt bé les implicacions econòmiques d’un canvi d’aquesta transcendència i sí els avantatges són tan clars com diuen. I és què: n’hi ha prou amb Greenwich? El debat no té res a veure amb quin fus horari estiguem sinó amb quins horaris ens movem. Amb independència de si anem al ritme de Londres i Lisboa o de París i Berlín de poca cosa servirà endarrerir els rellotges si no hi ha un canvi en els horaris.

Horaris a l’espanyola

Dinem més tard, sortim de treballar més tard, sopen més tard i anem a dormir més tard. És culpa del fus? Dinem entre les 2 i les 3 de la tarda quan a Europa ho fan a les 12; pleguem a les 7 o a les 8 de la tarda, quan a Europa ho fan a les 5; sopem a les 10 de la nit, mentre als països del nostre entorn ho fan abans de les 7 de la tarda, i anem a dormir cap a les 12 de la nit, mentre la mitjana europea es situa entre les 10 i les 11. En contra del que sostenen els impulsors del canvi és fals que sigui un problema del fus horari si no d’un model de vida amb horaris inèdits al continent que té repercussions en la conciliació de la vida familiar i la laboral, en la productivitat, en els accidents laborals, en el fracàs escolar i també en la salut.

Un canvi de fus horari per si sol no variarà els costums i els hàbits de la nit al dia si no hi ha un canvi radical que passi per una organització més racional dels horaris, i que haurà de començar per una nova disposició de les jornades laborals: dinar abans i en poc temps per poder sortir abans de la feina. Un canvi què també afecti als horaris escolars, començant a les 9 i amb jornada partida per adaptar-se a la jornada laboral; als horaris comercials, tancar més d’hora respectant la conciliació dels treballadors i els interessos econòmics; i als horaris televisius, avançant la programació.

Tomb als horaris laborals

Tant que ens volen fer mirar a Europa quan es parla de salaris i quan es tracta d’horaris som un “rara avis”. Si el què es vol aconseguir és conciliar la feina amb la família, s’ha de plegar abans i substituir la jornada laboral partida, de matí i tarda, per una jornada continuada. Per què mentre altres països dediquen 30 o 45 minuts al dinar, en els nostres horaris tenim una aturada d’una o dues hores per menjar; i mentre a Europa l’horari laboral és fins a les 5 de la tarda, el nostre s’allarga fins més enllà de les 7.

La qüestió és que fus amunt o fus avall les empreses no van en la direcció de fer concessions en els horaris laborals, ancorades en la cultura del presentisme, i adaptar-se a uns horaris més racionals que permetin als treballadors sortir com a màxim a les 6 de la tarda i gaudir de més temps per a la família, la formació, l’oci o el descans.

Horaris comercials i televisius

També cal regular els horaris comercials per tancar abans. Els comerços i les botigues estan oberts fins a les 8 o 8’30 del vespre amb uns horaris molt més extensos que a Europa, on a les 7 de la tarda tanquen persianes. I és què també aquests treballadors tenen dret a conciliar la vida laboral i la familiar.

Les televisions són l’altre gran obstacle. La configuració de les graelles televisives està condicionada a l’arribada de la gent a casa, mentre a Europa el prime time ses situa a partir de les 8 del vespre, aquí comença al voltant de les 10 de la nit perquè és quan el 80% de la població està a casa i s’allarga més enllà de les 12 de la nit. Per racionalitzar els horaris caldrà que les cadenes avancin la programació de màxima audiència, els informatius i també els partits de futbol. Per exemple: a Europa el prime time d'un partit de futbol es situa al voltant de les 9 del vespre (8’45 els partits de la Champions), mentre que aquí es situa a partir de les 10 de la nit. A remolc de la programació televisiva acostumem a sopar tard i anar a dormir tard. Res a veure amb el fus!

Salut, productivitat i fracàs escolar

Una cosa porta a l’altre el que fa que siguem el país que més tard se’n va a dormir i el que menys temps dedica al descans. Dormim menys hores i estem més cansats, el que afecta: a la salut, afavoreix l’estrès i a la productivitat, estem menys concentrats a la feina.

Per altra banda, el desajustament entre els horaris laborals i els horaris escolars dificulta als pares tenir cura dels infants. Freqüentment com que els pares arriben tard a casa després de la feina no tenen temps per atendre als fills i ajudar-los amb els deures. A més al ritme dels pares, els fills sopen tard, dormen poc, van més cansats, rendeixen menys, etc. La conseqüència és l’augment del fracàs escolar.

Només amb Greenwich no n’hi ha prou

El fons de la qüestió no és en quin fus horari estem o hauríem d’estar o sí convé o no endarrerir els rellotges. Si el que volem és compaginar millor la vida personal, familiar i laboral, cal actuar a fons. La solució passa primer per un canvi en l’organització dels horaris que ens permetin aprofitar millor el temps i després ja decidirem on cal posar les manetes del rellotge. O si com alguns moviments al nostre país demanen, Catalunya no ha de canviar de fus encara que ho faci la resta de l’estat. Segurament una proposta amb nul·les possibilitats de prosperar però que en el desenllaç del contenciós entre Catalunya i Espanya caldrà tenir present.

dilluns, 24 març de 2014

0

Corones tarifàries perverses


Si ets usuari del transport públic segur que estàs habituat a les zones tarifaries quan vols treure un bitllet o una targeta multiviatge. Però no sempre ha sigut així! Abans de la creació d’aquestes zones, el cost del trajecte es calculava en funció de la distància a què estigués el destí. El bitllet tenia un preu diferent segons la destinació a la qual volíem anar i aquest només tenia validesa per aquest trajecte i no per a cap altre. A més recorregut, més car. Aquest mecanisme que sembla raonable, un usuari paga segons la distància i l’ús, suposava un greu problema alhora de dispensar targetes multiviatge. Així què es va implantar un sistema de zones tarifàries que va unificar preus en funció del que s’anomenen corones. Es va dividir el radi de Barcelona en cercles, així la zona 1 és la més propera a Barcelona i la zona 6 la més allunyada.

El sistema resulta clarificador i facilita la comprensió als usuaris per saber el cost del trajecte independentment de l’estació de destí, únicament hem de saber si ambdues estacions estan a la mateixa zona o el nombre de zones que hem de travessar en fer el trajecte. Facilita l’adquisició de targetes multiviatge perquè de forma clara sabem per on ens podem moure.

Còmode sí, discriminatori també

L’actual sistema tarifari està pensat per desplaçaments amb origen o destí Barcelona, però que passa amb altres recorreguts de distàncies semblants que no tenen com a destinació o origen la ciutat de Barcelona?, o els trajectes entre localitats molt properes però que estan ubicades en zones diferents?

El sistema de zones tarifaries per corones concèntriques es basa en la distància a la qual estan les localitats de Barcelona. A més lluny, més car és el trajecte. El problema rau en què trajectes que per distància recorreguda poden ser semblants, tenen un cost absolutament diferent si el recorregut és a l’extraradi de la ciutat de Barcelona. L'increment del cost de les targetes multiviatge augmenta de forma escandalosa a mesura que ens allunyem de la capital. No sembla raonable unes diferències tan substancials entre trajectes de distàncies semblants o fins i tot molt més curts quan es produeixen entre localitats properes però de zones tarifàries diferents.

Canvi de sistema tarifari

No hi ha dubte que el més lògic és que hi hagi una proporció entre el recorregut i el cost i no que els usuaris que fan trajectes allunyats de Barcelona paguin més car el quilòmetre recorregut que els que ho fan a prop de Barcelona. El sistema de zones tarifaries per corones és discriminatori.

El problema no rau en el sistema en si, si no en la perversió que hi ha quan s’apliquen criteris de cost que beneficien clarament als desplaçaments a Barcelona i penalitzen als trajectes a les rodalies.

El què cal és aplicar un sistema tarifari més just i equitatiu que permeti el pagament dels viatges del transport públic per sectors en funció dels quilòmetres recorreguts i no basant-se en unes zones tarifàries que tenen de referència Barcelona i que generen importants greuges comparatius entre usuaris segons la ubicació del trajecte. Pagar per la distància o l’ús és la forma de què tots els usuaris contribuïm de forma igualitària al manteniment del transport públic.

Molins de Rei reclama

El passat mes de gener l’ajuntament de Molins de Rei va demanar a l’Autoritat del Transport Metropolita (ATM) que reconsideri el sistema de corones tarifaries vigent i que faci un estudi sobre l'establiment d'un sistema de quilometratge. Segons consideren perquè és un greuge per Molins de Rei: el preu d’un bitllet de tren entre Molins de Rei i Sant Feliu costa el mateix que entre Molins de Rei i Mongat, a l'altre extrem de la zona tarifària de la primera corona.

Mentre no es trobi un millor sistema per calcular les tarifes del transport públic, els veïns de Molins de Rei reclamen passar a formar part de la zona 1. Rubí o Sant Cugat són altres ciutats que han aixecat protestes per la discriminació que pateixen.

dimecres, 26 febrer de 2014

0

CiU privatitza l’educació


La conselleria d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya tanca per al curs vinent més d’una seixantena de línies de P3 i diverses escoles públiques.

L’anunci de la Conselleria d’Ensenyament del tancament d’aules per al curs 2014-2015 suposa una greu reducció de l’oferta pública i afecta de forma important al Baix Llobregat i a Sant Feliu.

Un episodi més de la política de Convergència i Unió que en els darrers anys ha desmuntat dos dels serveis públics bàsics de l’estat del benestar, com són la Sanitat i l’Educació publiques, emparats en falsos arguments: u, per l’ofec del PP en el finançament autonòmic i dos, a causa de la greu crisi econòmica que viu el país. La sensació és que a CiU ja li va bé la crisi per excusar-se i imposar-nos el seu model econòmic i social; model què privatitza serveis i empreses públiques, què ven el patrimoni públic, què beneficia a les classes benestants i què suprimeix la solidaritat amb les famílies amb menys recursos.

No és que ens hagi d’estranyar que CiU ho faci! Però no hem de permetre que s’imposi impunement: una, culpant als altres i dos, despistant al personal amb la bandera de la independència.

Privatitzant l’Educació

Sí el model d’escola pública és fonamenta en respectar la diversitat cultural i social, en garantir la igualtat d’oportunitats i en el reconeixement de les capacitats de cada alumne; el model de CiU, al contrari opta cada cop més per privatitzar l’ensenyament, afavorint: les escoles d’elit, les escoles religioses, les escoles que separen als alumnes per sexe o les escoles que fan triatge dels alumnes en funció de les seves capacitats. Un torpede als pilars que contribueixen a una societat més cohesionada i menys excloent.

El descens de la població serveix ara a CiU per justificar el tancament d’aules públiques quan la realitat és que darrere d’aquesta acció hi ha una opció ideològica. Una mostra més de què el model d’escola de la conselleria és la del concert.

Descens d’alumnes sí, però únicament ha d’afectar les escoles públiques? Les estadístiques mostren una reducció de la demanda per la baixada de la natalitat però les dades no justifiquen que la disminució es focalitzi només en places públiques. És injustificable tancar aules a l’escola pública mentre es manté la concertació d’aules als centres privats. Sí la reducció obeeix a raons demogràfiques i cal tancar alguna aula hauria de ser de centres privats amb places concertades i en cap cas d’escoles públiques.

La reducció de l’oferta de places públiques a qui beneficia? Únicament als centres privats, uns centres que veuen com havent-se reduït el número potencial de “clients”; el seu principal competidor, l’administració pública, tanca “sucursals”. Una ganga per a qualsevol empresa.

Estocada a l’escola pública

La LOMCE (Ley Orgànica de mejora de la calidad educativa) del ministre Wert no és l’únic projectil contra el model educatiu a Catalunya. Quan la consellera Irene Rigau s’omple d’arguments en defensa del model educatiu a Catalunya i en contra de la reforma del Govern del PP, se n’oblida que és en l’escola pública on se sustenta. CiU reiteradament ha trepitjat l’escola pública prioritzant sense pudor els centres privats: menys beques i ajuts per a les famílies, menys professorat, supressió de la sisena hora a l’escola pública o l’augment de ratis entre d’altres.

En l’actual context d’increment de la pobresa l’escola pública és més necessària que mai per tal de garantir la cohesió social i la igualtat d’oportunitats. La disminució de l’oferta pública perjudica a tots els nens i nenes escolaritzats en escoles públiques. Sí el curs passat les aules ja van patir una ampliació de ratis d’alumnes per classe amb el tancament d’aules les escoles estaran més massificades. L’escola pública es pot convertir en la darrera opció de moltes famílies i acabar relegant a aquesta als fills i filles de les famílies amb menys recursos el que pot comportar l’aparició d’escoles gueto. Perquè, ningú es creu la gratuïtat dels centres privats, oi?

El cas de Sant Feliu

L’oferta de places públiques es redueix pel tancament de dues línies: una a l’escola Pau Vila i una altra a la Monmany. En una ciutat on hi ha quatre centres privats amb concert, el Departament d’Ensenyament tanca aules públiques abans que deixar de concertar places quan alguns d’aquests centres privats donen servei a alumnes de fora de la ciutat. La mesura obligarà a les famílies de Sant Feliu a optar a les places concertades per falta d’oferta pública.

divendres, 18 octubre de 2013

1

PSC, oposició sense idees


El govern de la ciutat se sustenta en el ple municipal que està format per tots els regidors i regidores amb representació política dels ciutadans i ciutadanes. També tenen participació les entitats i els partits sense representació municipal. El ple és l’espai de debat i de discussió de totes les qüestions que afecten la ciutat. Oposició, govern i ciutadania es troben per debatre, consensuar i pactar tot el que afecta al bé comú. Governar doncs no és potestat de l’equip de govern sinó del ple municipal i l’oposició té un paper important.

Fer oposició no és exclusivament la contínua confrontació a les polítiques de l’equip de govern. L’oposició s’ha d’exercir des d’una perspectiva didàctica i constructiva, mantenint l’essència del perfil polític i amb coherència de les decisions i actuacions preses, sobretot d’aquells partits que han transitat entre govern i oposició.

Malauradament per a Sant Feliu l’oposició política del PSC no existeix. Almenys, una oposició amb idees, constructiva, alternativa... Des de que el PSC va perdre les eleccions municipals camina per la senda de la crítica fàcil i la crispació, una senda buida de contingut polític més a prop del populisme i la demagògia que de la defensa d’un programa propi i alternatiu al de l’equip de govern. Només cal donar un cop d’ull al full d’Actualitat socialista per adonar-se’n de la seva deriva.

Durant els anys de govern del PSC amb Juan Antonio Vázquez i Lourdes Borrell, actual cap de l’oposició, van reiterar constantment la dura tasca a que els sotmetíem els regidors i regidores del grup municipal d’ICV-EUiA. Segur que haguessin volgut una oposició: callada, timorata, que es limités a assistir als plens i votar de forma sistemàtica en contra de les propostes del govern. Però no va ser així!

Quan a les eleccions del 2003 Iniciativa va passar a l’oposició, l’Àngel Merino va prendre la decisió de continuar representant la ciutadania. I així ho vàrem fer! És cert que des de l’oposició, però on s’ha dit que només es construeix ciutat des de l’alcaldia? Durant aquests anys, amb l’Àngel i el Jordi, a Iniciativa vàrem creure en el nostre programa i en un model de ciutat. Vàrem optar per fer una política constructiva amb propostes i alternatives al model de ciutat del PSC. Moció rere moció vam marca l’agenda municipal i vam portar el debat al ple municipal, perquè entenem que fer oposició és un exercici de salut democràtica i exercir-la bé és un deure amb la ciutadania que representem. No fer-ho, és deixar una part de la ciutadania sense veu. Aquesta és l’oposició en la que crec.

No es fàcil fugir ‘del tot si val’ o de la desqualificació sistemàtica de tot el que proposa l’equip de govern. Aquest és un mal que afecta la política i que incuba el virus de la desafectació en la ciutadania per la incomprensió que generen polítics que anteposen decisions partidistes i interessades amb l´únic objectiu d’aconseguir l’elecció. La ciutadania vol polítics coherents, estiguin al govern o a l’oposició, i que tinguin una visió amplia de la ciutat. La desqualificació sense alternatives constructives i realistes només serveix per confondre, crear expectatives i generar desengany en uns ciutadans i ciutadanes ja prou mancats de confiança en la política.

Per bé de la ciutat, espero i desitjo que el PSC aparqui la crítica fàcil i es posi a treballar per una alternativa política amb idees i propostes de futur.

Vull destacar la tasca d’ERC, un partit que a les passades eleccions va perdre la representació al ple municipal però que han sabut conservar un espai de representació i d’oposició tant a fora com en el ple.

dijous, 12 setembre de 2013

0

Coloms: símbol de la pau o rates del cel


En els darrers anys hem vist com la població de coloms a Sant Feliu ha crescut de forma notable. Ja no cal anar a la plaça de Catalunya de Barcelona on tradicionalment ens portaven els pares a veure voletejar aquestes aus i donar-les de menjar. En l’actualitat podem observar als carrers i parcs de la nostra ciutat com s’acumulen dotzenes d’aquest ocells sense immutar-se al pas de la gent i el que al començament alguns vàrem veure amb certa gràcia es pot acabar convertint en un autèntic problema.

La presencia massiva d’aquestes aus a les ciutats provoca moltes molèsties per la brutícia que genera l’acumulació d’excrements, molt corrosius, que afecten al deteriorament del mobiliari urbà, de les façanes, terrats i balconades, i que embruten els carrers. A més la proliferació de coloms suposa un perill greu per a la salut de les persones, sobretot per als infants i la gent gran, ja que transmeten malalties i provoquen al·lèrgies.

No és un fet aïllat de la nostra ciutat, en els darrers anys moltes altres poblacions han demanat ajuda a la Generalitat per aturar les plagues de coloms per les molèsties que ocasionen i pels elevats costos que genera la neteja.

Com a Marquesos

Allà on apareixen els coloms la seva població no deixa de créixer ja que hi troben menjar abundant, un entorn favorable i una bona climatologia.

Per controlar que la colònia d’aquestes aus no segueixi augmentant és imprescindible la col·laboració dels veïns i veïnes. Una de les raons per les qual es reprodueixen de forma incontrolada es l’afició de moltes persones d’alimentar aquestes aus a les places i carrers. L’Agencia de Salut Pública demana que no es doni de menjar als coloms per evitar-ne la seva proliferació. Donant-los de menjar, el que s’aconsegueix és que el nombre de coloms vagi en augment any rere any.

Per evitar que es converteixi en una plaga es necessari conscienciar-nos dels efectes negatius que té una excessiva presència d’aquestes aus a la ciutat. Molts municipis han agut d’incloure a l’ordenança de civisme la prohibició amb sancions econòmiques per als ciutadans que alimentin als coloms.

Control natural

A les bones condicions s’afegeix la tranquil·litat de la desaparició dels seus depredadors naturals. Ciutats com Barcelona, L’Hospitalet o Girona han emprès programes de reintroducció del falcó pelegrí per combatre les plagues de coloms. Cada primavera s’alliberen exemplars d’aquesta au rapinyaire amb la finalitat de que la seva presència tingui un paper "dissuasori" i ajudi a controlar la població de coloms. A la nostra comarca els falcons van desaparèixer als anys 70 degut a la caça legal d’aquesta espècie, l’ús generalitzat d’insecticides (especialment el DDT), la persecució dels criadors de coloms missatgers i, el robatori d’ous i pollets per a col·leccionistes i falconers.

dijous, 25 juliol de 2013

0

Tots guals però no iguals


Si tens cotxe i no tens plaça de garatge ja et pots oblidar d’aparcar a prop de casa i estàs condemnat a fer cent voltes per trobar un lloc. Tenir cotxe acaba comportant la compra o el lloguer d’una plaça d’aparcament, i clar!, a pagar un gual.

La majoria de municipis tenen una normativa per regular l’aprofitament de l’espai públic per l’entrada i sortida de vehicles a través de les voreres, el que coneixem com a taxa de guals. La Llei reguladora de les Hisendes Locals autoritza als ajuntaments a cobrar aquesta taxa i estableix que l’import: “se fijará tomando como referencia el valor que tendría en el mercado la utililidad derivada de dicha utilización o aprovechamiento, si los bienes afectados no fuesen de dominio público”.

Per determinar el valor de mercat de l’espai que ocupa el gual i l’aprofitament que suposa el pas de vehicles sobre la base de què el bé afectat no és de domini públic s’utilitzen factors com:

  • La superfície de la vorera ocupada, normalment els metres lineals d’aprofitament de l’espai públic però hi ha casos en què es té en compte la longitud de la vorera per l’amplada.
  • La intensitat d’ús de la vorera, és a dir, segons un ús estimat d’aprofitament de l’espai públic a qual dóna accés el gual, ja sigui pel nombre de places o de la superfície del garatge. 
  • O altres com la freqüència (dies o fraccions horàries d’aprofitament) o la categoria fiscal del carrer.
La regulació general és la mateixa per a tots els municipis però cada ajuntament aplica uns barems diferents per calcular el import de la taxa.

Guals sobrevalorats

El cost de la taxa és doncs el valor de mercat que se li dóna a l’ús de la vorera per entrar i sortir el vehicle del garatge. Ara bé, si realment fos un producte que poguessim adquirir en una botiga el preu seria un import fix segons el metres lineals de vorera afectada però en cap cas el preu aniria en funció del nombre de vehicles que passin per la vorera. Ens trobem davant d’un greuge a l’hora de calcular el cost de la taxa segons el nombre de places o la superfície del garatge, això sí, un greuge que proporciona més guanys als ajuntaments que ho apliquen ja que pel mateix concepte “gual” ingressen més. Ajuntaments com Sant Joan Despí, Sant Just Desvern o Molins de Rei no apliquen aquest increment però a Sant Feliu si que es repercuteix un augment per cada plaça.

Per altra banda és evident la manca d’estacionament a la via pública, i és que si tots els propietaris de cotxe d’un municipi decidíssim aparcar al carrer no hi hauria espai per a tots. Un motiu més per no penalitzar la taxa de gual als garatges segons la capacitat de places, perquè a més capacitat més contribueix a alliberar espai a la via pública i més afavoreix la mobilitat, qüestions que beneficien indirectament al comerç local.

En canvi alguns ajuntaments, davant la proliferació de garatges en locals petits o unifamiliars, han decidit no concedir llicències de gual a locals que no compleixen un mínim de superficie i de places, ja que suposen reservar quatre metres de vorera per a ús exclusiu.

Escrits relacionats: