Piquets contra el dret a decidir

Torna la calma després de la tempesta. Hores d’ara encara hi ha qui qüestiona l’èxit de la vaga i sobretot, el més significatiu encara, l’èxit de les manifestacions en protesta contra la gestió del govern a la crisi econòmica. El crit dels treballadors i dels no treballadors, perquè aquesta vaga també és de les persones que no tenen feina, ha estat un clam. Un clam contra les retallades, contra la sacsejada dels drets laborals, en sanitat i en educació, contra el sistema bancari, contra dels desnonaments; un crit d’auxili de milers de ciutadans i ciutadanes.

A banda de l’èxit, les darreres vagues han posat en escena pel debat i la reflexió el paper que han tingut els piquets informatius. Mentre el país està sumit en el debat sobre el dret a decidir, una multitud d’altercats i incidents provocats per grups de treballadors van impedir que altres companys i companyes exercissin el seu dret a treballar i posen en qüestió si el dret a fer vaga pot anar en contra del dret a no secundar-la.

Totes les persones treballadores tenen dret a fer vaga per defensar els seus interessos. És un dret de caràcter individual reconegut a la Constitució. Per tant totes les persones han de poder exercir lliurement i sense coaccions el seu dret, tant aquells treballadors que decideixen fer vaga com aquells que decideixen no fer-la, aquells que estan d’acord com aquells que no ho estan.

Si bé en altres èpoques els piquets tenien la funció de defensar i vetllar per aquells treballadors que convençuts de fer vaga els seus patrons no els ho permetien, avui, al segle XXI, els piquets en un excés de cel en ocasions van en contra dels propis treballadors i del dret a decidir treballar. En masses ocasions la funció d’informar passa a un segon pla i impedeixen a altres treballadors exercir el seu dret a decidir amb actuacions com, tallar les vies de comunicació o impedir el funcionament dels serveis mínims en el transport. Actuacions clarament en contra de la resta de treballadors.

La funció dels piquets informatius és la d’informar dels motius de la vaga i vetllar perquè tots els treballadors que volen fer vaga tinguin la llibertat per part de l’empresa a fer-la. Un paper de control i de denúncia de les empreses que dificulten o impedeixen als seus treballadors fer vaga. Qualsevol acció que no sigui la d’informar o dialogar està fora de lloc i no per defensar els seus plantejaments poden justificar actuacions que van en contra d’altres treballadors. En un estat de democràcia és intolerable i reprovable i no s’entén que els sindicats no denunciïn aquestes accions.

Els sindicats ja fa temps que no representen al conjunt de treballadors i treballadores. Sense menystenir el seu paper en defensa dels drets laborals, el cert és que representen el que representen, ni més ni menys que als seus associats perquè la resta mai els han atorgat la seva representació. Les seves decisions són democràtiques però no poden imposar-les al conjunt de treballadors i treballadores. I és que ningú dubtaria d’antidemocràtic en un procés electoral que els partits polítics amb l’ànim d’informar tinguessin “piquets informatius” que impedissin exercir el dret a votar o coaccionessin per anar-hi en funció a que una major o menor participació afavorís als seus interessos.

I de la vaga què!

Es decisió dels politics que tenen responsabilitats de governar, espanyols i catalans, d’entomar el clam. És clar que amb moral democràtica s’haurien de sentit xiular les orelles i pensar que actuar sense el recolzament de la ciutadania no és honrós. El PP, també CiU, van guanyar unes eleccions amb un programa electoral que no és el que estan aplicant. Si és o no és culpa dels mercats o de la Unió Europea no justifica en democràcia continuar governant sense la legitimitat dels que van donar la seva confiança.

Tweet

Foment de l’esport des de l’àmbit públic

La activitat esportiva es relaciona amb uns valors inherents a l’esport però en moltes ocasions queden relegats per les ànsies competitives i engolits per la consecució de resultats. Quan es tracta de nois i noies en edat escolar sorgeix la problemàtica entre practicar una activitat esportiva o un esport de competició, disjuntiva que acostuma a ser oposada i excloent.

L’oferta esportiva passa molt sovint per clubs on la formació està orientada a la competició i a “cantera” de categories superiors, un món enfocat a la consecució de resultats i en moltes ocasions d’exigència. Els objectius dels clubs no sempre coincideixen amb els motius d’aquelles famílies que busquen únicament que els seus fills i filles ocupin el temps de lleure en una activitat física saludable mentre es relacionen amb altres companys. La barreja d’interessos d’ambdues parts provoca discrepàncies, i la falta de diversitat d’oferta i la manca d’alternatives porta frustració i desànim.

Quan l'única alternativa passa pels clubs esportius el tema mereix una profunda reflexió, sobretot si estan subvencionats i mantinguts des de l’administració pública.

Administració pública i esport

Una de les actuacions des de l’àmbit municipal és la de promoure i facilitar la pràctica de l’activitat física a tota la ciutadania amb l’objectiu de millorar la salut, la qualitat de vida i el benestar de la població. Els infants i joves mereixen una especial atenció des dels ajuntaments. L’esport en edat escolar és un component fonamental en la formació i creixement dels nois i noies com a persones. És un instrument per educar en valors: tolerància, solidaritat, cooperació, respecte, etc; fomentar l’autonomia i la iniciativa personal; alhora que és un element d’integració, de cohesió i de relació social.

“El més important de l'esport no és guanyar, sinó participar, perquè l'essencial en la vida no és l'èxit, sinó esforçar-se per aconseguir-ho” (Pierre de Coubertain)

Molts ajuntaments han oblidat les seves obligacions i a qui s’han d’adreçar. En pocs casos tracten l’esport en edat escolar des de la vessant pedagògica de l’individu com ho és l’educació i la salut, quedant-se ancorats en proporcionar instal·lacions i deixant en mans dels clubs esportius l’atenció dels nois i noies, desprotegint als ciutadans més petits i convertint la regidoria d’Esports en dispensadora de subvencions.

L’esport a l’abast de tots i totes

És necessària una reflexió de polítics i tècnics municipals d’esport per fer un gir en el foment de l’esport en edat escolar, definint un model: que tingui en compte els drets dels infants i joves a participar i la igualtat d’oportunitats on el rendiment no sigui el barem per decidir qui pot fer un esport i qui no; inclusiu per a tots els nois i noies que vulguin practicar una activitat esportiva i no tan sols per aquells millor dotats de facultats físiques o habilitats tècniques en detriment d’altres; que inculqui que el més important és participar i no el nivell i la competitivitat dels participants.

En definitiva, posar en funcionament un model de fer esport on competir no sigui l’única gratificació i l’objectiu de guanyar l’única motivació, on “participar” predomini per damunt de la competitivitat. Apostar des de l’àmbit públic en promoure la pràctica positiva i saludable de l’esport, incentivant la col·laboració municipal amb les Associacions esportives de les escoles de primària i secundària i fent de l’esport en edat escolar una pràctica generalitzada democratitzant-ne l’accés a tots els infants i joves.

Resulta doncs contradictori sufragar des dels ajuntaments un model competitiu i discriminatori que no s’adreça al conjunt dels ciutadans més petits. El marc per recuperar la iniciativa municipal són les Escoles Municipals d’Esports, aprofitant de forma més equitativa les instal•lacions municipals i els recursos econòmics per al desenvolupament de les activitats extraescolars.

Tweet

Mama! Papa! Tinc deures!

Conciliació del temps dels infants

Quan es tracta de la conciliació de la vida personal i familiar ens oblidem dels més petits. També ells han de gaudir del temps de lleure per jugar, fer altres activitats, relacionar-se amb altres infants o estar amb la família. T’has preguntat quan s’acaba la jornada d’un infant?

Per a molts nens i nenes la feina no s’acaba al sortir de l’escola, moltes tardes porten deures. Segons el diccionari són treballs escolars que els alumnes han de fer a casa, el que no especifica és: què es considera deures, quin esforç i quant de temps s’ha de dedicar a fer aquests treballs. En general, a primària, els deures són feines que els alumnes fan a l’aula i que si no acaben se’n porten per fer a casa. Cada escola i cada mestre aplica el seu manual. La majoria diuen que no posen feina per fer a casa però a la pràctica, nens i nenes, surten tots els dies amb deures, també per als caps de setmana.

Es demana als infants no tan sols que acabin el que no han fet a l’aula, que repassin o estudiïn els conceptes treballats, sinó que a més surten amb tasques per fer a casa. De forma tàcita el sistema educatiu amplia la jornada escolar amb les hores que els nens i nenes dediquen a casa.

La qüestió és: quan de temps s’ha de dedicar als deures? Un alumne de primària passa 5 o 6 hores a l’escola i molts tenen activitats extraescolars. Cada cop tenen menys temps per jugar, fer esport, llegir o relacionar-se amb pares, germans o altres nens i nenes. Els infants han de poder conciliar el temps que dediquen a la seva educació amb el temps de lleure per fer altres activitats fora de l’escola.

Alguna cosa no funciona si una tercera part dels alumnes de primària dediquen més de dues hores als deures. L’escola ha d’administrar correctament el temps que els alumnes dediquen a treballar a casa. Dedicar 30 o 60 minuts a repassar la matèria, a fer treballs en grup o a la lectura, contribueix a consolidar i fomentar hàbits d’estudi i preparar els infants per a l’etapa de secundària. Amb moderació i seny.

Poden ser els deures una càrrega? Per a molts alumnes, sí. Els alumnes amb dificultats o que tenen un ritme més lent acostumen a portar més feina que no han acabat a l’aula, feina que s’afegeix als deures que el mestre posa per fer a casa. Aquests nens i nenes dediquen un gran esforç a fer unes tasques que els sobrecarreguen, convertint les tardes en esgotadores jornades de treball quan el que necessiten és temps per a repassar la matèria i assolir conceptes.

Parlem de fracàs escolar? Els alumnes arriben a la secundària avorrits, cansats i desmotivats pel sistema, se’ls exprimeix i s’exigeix cada cop més. La màxima és quan més matèria, més conceptes; millor preparats. El fracàs escolar és també el fracàs del sistema educatiu. No es pot demanar als infants que a les 9 del matí estiguin a l’aula i a les 8 del vespre acabin la seva jornada. No s’ensenya autòmats, s’educa persones.

El sistema educatiu incita els alumnes a treballar i dedicar-ne més temps a l’estudi. El lloc per fer-ho és l’escola però en lloc de facilitar-ho se suprimeixen hores de classe i es regateja mestres de l’escola pública. En lloc d’invertir en l’educació dels infants i joves, es dóna per fet què el que es deixar de fer a l’escola es farà a casa. L’aprenentatge no es únicament passar pàgines i omplir quaderns sinó que es basa en assimilar conceptes, fomentar hàbits d’estudi, aprendre a entendre els coneixements i relacionar-se. La quantitat de matèria no millora per si sol el nivell educatiu.

I a casa? La família també pateix els deures. L’obligació d’acabar la feina que porten els infants angoixa fills i pares. Una lluita contínua perquè acabin els exercicis. És demana als pares que el que el fill o filla no ha entès a la classe ho aprengui a casa i no tots tenim el temps, la paciència o els coneixements per ajudar-los. El sistema educatiu crea artificialment més desigualtat entre els alumnes que a casa tenen la possibilitat de rebre atenció i aquells que no la tenen. El debat, sobre si els infants han de portar treball a casa o si és necessari i convenient que tinguin deures, és obert.

El passat mes de març, a França, la principal federació d’associacions de pares va promoure un campanya per suprimir els deures escolars a l’etapa de primària. Aquí s’han aixecat veus tant a favor com en contra: Tu què n’opines?

Tweet

Sota el pes de la hipoteca

Desenes de famílies no poden fer front al pagament de la hipoteca i moltes més s’ofeguen per poder pagar religiosament la quota al banc mentre han de sacrificar necessitats bàsiques per por a perdre la vivenda.

El sistema bancari desprès de dilapidar sumes milionàries en dubtoses fusions i indemnitzacions ha fet fallida. Per evitar l’ensorrament d’alguns bancs, el govern no ha dubtat a utilitzar fons públics i a demanar un crèdit a la Unió Europea per sanejar la banca amb milionàries ajudes. Estat i Banca estan tècnicament hipotecats, mentrestant: qui se’n recorda de les persones?

La crisi és producte del model econòmic i financer. Un model que ens ha abocat al consumisme i a dependre constantment del préstec i que, a sobre, ha alimentat l’especulació. Les persones hem caigut en la dependència dels bancs i els Estats han sucumbit a les pautes dels mercats, uns i altres cobrim les necessitats econòmiques amb diners que no tenim i què ara no podem pagar.

La situació actual, agreujada per la manca de treball, té conseqüències catastròfiques per a l’economia familiar de milers de ciutadans i ciutadanes. En canvi, la política del govern ha anat dirigida a preservar l’status quo de la gent adinerada amb accions encaminades a mimar a les classes altes. A la supressió de l’impost de patrimoni i de l’impost de successions per a les grans fortunes, ara s’afegeix una amnistia fiscal per qui tingui patrimoni sense declarar, gent amb molts diners que ha defraudat hisenda i ara se les perdona. En canvi les retallades només exprimeixen als treballadors i treballadores: augment d’impostos, supressió d’ajudes, increment de taxes, reducció dels serveis assistencials i de serveis bàsics com la sanitat i l’educació, i sense oblidar la reforma laboral que fa més fàcil l’acomiadament i la rebaixa dels salaris. Ara arriben més retallades i augment d’impostos: pujada de l’IVA, dels carburants, reducció de la prestació d’atur, etc.

El país viu una situació critica que ha sumit l’economia en zona catastròfica. Per afrontar aquesta emergència econòmica el govern hauria d’apostar clarament per les persones perquè som les persones les què patim les pitjors conseqüències de la crisi, i no ho fa. Mentre la situació no millori i l’Estat no sigui capaç d’impulsar l’economia i la creació de llocs de treball, no pot oblidar-se dels que passen dificultats i deixar-los a la seva sort. Es fa necessàri crear un fons de rescat per destinar part de les ajudes econòmiques a les persones que entren en risc d’exclusió social, perquè l’economia no es recuperarà mentre no millori la situació econòmica de la gent.

En aquestes circumstàncies la hipoteca s’ha tornat una càrrega inabordable que enfonsa a moltes persones i famílies a una situació de la que difícilment podran sortir-ne. És de justícia social que igual que els bancs reben milionàries ajudes econòmiques es faciliti a les persones amb dificultats, aturar el pagament de la hipoteca mentre la seva situació personal no millori. S’hauria de promoure una amnistia hipotecaria en aquells casos en què es tracti de la primera i única vivenda, que hi hagi una disminució d’ingressos i que la renda familiar no superi un determinat nivell econòmic. En definitiva ajudar a les persones a suportar la càrrega financera com es fa amb els bancs, on van a parar milers de milions dels quals una part surt de les butxaques de les mateixes persones que aquests bancs exigeixen, sense contemplacions i amb el beneplàcit del govern, la seva vivenda. I és què ha de ser més fàcil cercar una solució per a que puguin pagar o ajornar el deute enlloc d’escanyar-les i que siguin desallotjades de la seva vivenda.

Davant la passivitat del govern s’ha creat una plataforma ciutadana que presentarà al parlament una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) demanant la regulació de la dació en pagament, és a dir, que si una persona no pot pagar les quotes i entrega la vivenda, no hagi, a més, de seguir pagant el deute amb el banc. Amb aquesta iniciativa es demana que hi hagi una reforma legislativa que impedeixi el desnonament a aquelles famílies deutores que, per raons alienes a la seva voluntat, no poden pagar la hipoteca de la seva residència habitual.

Tweet

Mariano Rajoy, el gran mentider

Mariano Rajoy passa per ser un gran mentider. Encara recordo quan era vicepresident del Govern de José María Aznar declarant que no havia marea negra en l’accident del Prestige. El que no em podia imaginar és que podia mentir tan descaradament i al mateix temps mofar-se de tothom, dels ciutadans i de les institucions europees. De la mateixa forma que al 2002, quan tranquil•lament negava el major desastre ambiental de la història marítima ara, 10 anys després, menteix sobre el rescat europeu a la economia del país. Aquest és el president que tenim!

Sigui com sigui, i tot i que Rajoy no acabi d’entendre-ho, la ciutadania –el país– és l’avaladora del préstec als bancs en crisi i en el pitjor dels caos acabarem pagant les pèrdues d’aquests bancs privats que no puguin tornar el préstec i els seus interessos.

Uns bancs que contínuament són notícia, quan no és per les milionàries ajudes que necessiten per sanejar les seves economies, és per les milionàries indemnitzacions dels directius donats a la fuga. Com podem confiar en què gestionaran correctament els diners dels qual som avaladors tots els ciutadans? Exigim responsabilitats als directius que han portat els bancs a la fallida i als organismes reguladors que han permès aquest “robatori” i malversació. Sense uns nous mecanismes reguladors l’especulació bancària continuarà donant grans beneficis als seus directius i tots sabem que la cobdícia és mala consellera. Prou mentides, exigim responsabilitats!

Tweet

Èxit de participació en la concentració per defensar l’escola pública

La plaça de la Vila estava plena a vessar. La força de la marea groga es va aplegar a la plaça amb educadors, famílies i alumnes, tots units en defensa d’una educació pública i en contra de les retallades dels governs català i central. Les escoles i instituts públics, les escoles bressol municipals, l'Escola Municipal de Música, l’Escola d'Adults i les AMPES públiques ens vam concentrar per cridar tots junts PROU ATACS CONTRA L’EDUCACIÓ!

Les retallades minven la qualitat de l’educació dels nens i joves de l’educació pública: més alumnes per aula, menys temps per als docents per preparar les matèries, menys docents per atendre als alumnes amb dificultats, no es substituiran les baixes laborals els primers 10 dies, etc. Des de la retallada a les ajudes a les escoles bressol fins a la pujada de les taxes a la universitat pública, tot el sistema educatiu pateix.

A l’acte van participar les escoles Salvador Espriu, Escola Falguera, Escola Arquitecte Gaudí, Escola Nadal, Escola Josep Monmany, Escola Pau Vila, Escola Miquel Martí i Pol; els instituts Martí Dot i Olorda; les escoles bressol municipals Fàbregas, Tambor, Patufet i Ginesta; l’Escola d’Adults Mestre Esteve; l’Escola Municipal de Música, el servei de suport a les famílies i el sindicat d’estudiants de l’institut Martí Dot. Podeu llegir el manifest en defensa del dret a una educació digna, de qualitat i per a tothom, publicat per l’AMPA de l’Escola Salvador Espriu al que s’han adherit les AMPES de les escoles públiques. No ho deixem aquí...

Tweet