Jaume Solé bloc d´en Jaume Solé

Subscriu-te al bloc

Benvingut@!

Aquest és el meu bloc, un espai on hi trobareu algunes reflexions que faig en veu alta i aquells temes que, per algun motiu o altre, he volgut compartir. Fa temps que ho volia fer. No us passa que de vegades teniu ganes de dir la vostra i no sabeu on fer-ho? Per aquest motiu he decidit obrir un bloc, on dir la meva. » Seguir llegint

Gràcies per la teva visita.
 

dilluns, 29 setembre de 2014

0

Motxilles escolars mida industrial


Us heu preguntat alguna vegada si el vostre fill ha d’anar carregat amb una motxilla tan pesada? Les motxilles escolars arriben a triplicar el pes recomanat pels especialistes.

Pareu-vos un moment davant de la pila de llibres, llibretes, carpetes, material escolar i, no us deixeu l’ordinador portàtil; això si no coincideix amb educació física. Agafeu la bàscula i peseu la motxilla dels vostres fills. El pes de les motxilles dels escolars d’entre 10 i 15 anys és d’uns set quilos i mig, un pes exagerat que han de dur diàriament.

Metges i fisioterapeutes insisteixen que els nois i noies no haurien de carregar a la motxilla un pes que sobrepassi el 10% del seu propi pes. Vaig a la bàscula, la motxilla del meu fill de 12 anys pesa avui 8,1 quilos. El Miquel pesa 39,8 quilos, és a dir, que portarà a l’esquena el doble del que es recomana. Agafo la del meu fill de 16 anys, l’Adrià pesa 62,7 quilos i la motxilla avui pesa 10,6 quilos, quan segons els experts com a màxim n’hauria de portar sis i mig.

El Sistema Educatiu no aconsegueix posar fre a un problema que segons les dades de l'Organització Mèdica Collegial i de la Fundació Kovacs, a l’Estat espanyol s'estima que un 51% dels nens i un 69% de les nenes d’entre 13 i 15 anys han patit alguna vegada mal d'esquena. A més s’ha comprovat que tenir dolor a la infantesa afavoreix a què es desenvolupin patologies d’esquena i augmenta el perill de patir-lo de forma crònica al ser adults. Els experts insisteixen que cal buscar solucions per alleugerir el pes de les motxilles.

Una bona mesura és dotar als centres de taquilles o armaris perquè els estudiants puguin deixar els llibres que no faran servir a casa, però no tots els centres estan dotats per donar servei a tots els alumnes. Molt sovint l’excés de deures fa inútil l’ús de taquilles perquè els estudiants s’han d’emportar gairebé la totalitat dels llibres diàriament.

Si els llibres de text són la causa principal del sobrepès de les motxilles, una solució passa per obligar a les editorials a editar els llibres per volums, separant els temaris de cada matèria per facilitar l’ús i disminuir el pes que els alumnes s’emporten a casa, perquè no hi ha necessitat de transportar cada dia tota la matèria que es dóna al llarg del curs. La mesura topa amb les editorials però amb una voluntat decidida des de la Conselleria d’Educació i des dels centres educatius es podria tirar endavant. Cal conscienciar als mestres perquè alhora de triar els llibres a més de buscar la qualitat i el cost, tinguin en compte un format que ajudi als nois i noies a transportar-los.

dilluns, 2 juny de 2014

0

Corrupteles, politiquitis i altres mals


No és cap secret que la política està en hores baixes. Bé, la política i sobretot la reputació dels polítics. La ciutadania té la sensació que la classe política ha deixat de ser un grup d’homes i dones amb vocació pel bé públic i interès pel conjunt de la ciutadania per convertir-se en una camarilla d’amics només interessats en fer carrera i omplir-se la butxaca.

I és que dia a dia, els polítics “professionals” ens demostren que no són capaços de redreçar una sensació que comença a ser endèmica; ets polític, doncs ets corruptes. De boca en boca, una i una altra vegada, escoltem dir allò de: “tots els polítics són iguals”; i ja és un dogma acceptat per la ciutadania incapaç de veure una espurna de canvi.

Certament, veient el panorama polític, costa molt creure que encara hi ha persones amb dignitat entre els polítics; però sí, n’estic convençut; tots no són iguals. No tots busquen el seu propi benefici per damunt del dels altres, molts dels homes i dones que s’hi dediquen ho fan pensant en el benestar del conjunt de tots els ciutadans. Només cal trobar l’agulla dins del paller.

Però que fa que la gent estigui tan descontenta dels “polítics”? Clínicament s’anomena desafecció, popularment “estar fins als nassos”. Els polítics ho atribueixen a què la ciutadania no s’interessa per la política, però la realitat no és aquesta. La gent està cansada de què uns i altres no compleixin el que diuen, està farta dels casos de corrupció i està desenganyada perquè no se sent ben representada.

Si la democràcia és el sistema de polític que atorga el govern a la ciutadania, la realitat és que els ciutadans estan emmanillats de peus i mans, i poca cosa poden fer més enllà de posar un paper en una urna cada quatre anys. Un vot que serveix per escollir uns representants polítics, però què un cop escollits escapen al control dels seus electors perquè durant quatre anys no han de passar comptes, no han de donar explicacions i no han d’assumir responsabilitats.

La democràcia participativa demana pas a la democràcia representativa. Els ciutadans no volen ser espectadors o actors de segona fila, demanen passar a l’acció. Nous partits i moviments socials empenyen als partits tradicionals a emprendre una transformació.

divendres, 16 maig de 2014

0

Funcionaris amb “plaça”


Un, dos, tres... fins a 30 places d’estacionament reservat per a serveis Municipals i de l’Administració de l’Estat a l’illa dels carrers Eugeni d’Ors, de Dalt i Dr. Fleming. Dos serveis públics: Policia Local i Jutjats ocupen una trentena de places d’estacionament a la via púbica reservades per a ús exclusiu.

No ens resultaria tan sorprenent si no fos perquè el motiu no és el de donar un millor servei al ciutadà o el de facilitar l’accés de la ciutadania als serveis públics. Aquestes zones reservades a la via pública són utilitzades com a estacionament dels vehicles particulars d’alguns dels treballadors d’aquests serveis públics. La situació no és ni molt menys exclusiva de la nostra ciutat, arreu del país hi ha denúncies de situacions similars.

Policia Local

La comissaria de la Policia Local, al carrer d’Eugeni d’Ors, disposa d’un aparcament en superfície per als cotxes i motos patrulla però és comú veure’ls damunt de la vorera mal estacionats. El motiu no és la falta de places sinó que l’aparcament està ocupat per vehicles particulars. A més a més, a la vorera d’enfront de la comissaria, creuant el carrer hi ha una zona delimitada i identificada com a ‘Reservat Policia”, aproximadament 10 places d’estacionament què són utilitzades també pels cotxes particulars.

Tot i que darrerament s’ha substituït el rètol ‘Reservat Policia’ pel de ‘Zona de Seguretat’, el què és qüestiona no és si la normativa obliga a habilitar en els edificis públics una zona de seguretat sinó si se’n fa un mal ús.

dimarts, 22 abril de 2014

0

Què no ens toquin el fus


El govern espanyol estudia una proposta de la comissió d’Igualtat del Congrés dels Diputats que planteja un canvi de zona horària de l’Estat espanyol i adoptar el fus de Greenwich.

Un vell debat que darrerament des d’alguns sectors ha vinculat el canvi de fus horari amb la conciliació familiar, la productivitat i la seguretat laboral i fins i tot, al fracàs escolar. Segons afirmen: “La solució per reconciliar treball i família passa per Greenwich”.

Greenwich!

Els plantejaments són temptadors, però realment un canvi de fus horari pot millorar la conciliació familiar, incrementar la productivitat, resoldre problemes de seguretat laboral i reduir el fracàs escolar? Anem a pams.

Geogràficament, l'Estat espanyol està situat al mateix fus horari que Irlanda, Regne Unit, Portugal o França. El meridià de Greenwich passa a prop del Mont Perdut, al Pirineu d’Osca, i de Castelló deixant a un costat: Catalunya, les illes Balears i part d’Aragó. Per situació ens correspondria l’hora de Londres però els nostres rellotges marquen la mateixa hora que els de França, Alemanya, o Polònia. Va ser l’any 1942, en plena Segona Guerra Mundial, quan Regne Unit, Portugal i Espanya van adoptar l’horari que Alemanya havia imposat a França i a la resta de països sota control alemany. Al finalitzar la guerra, Regne Unit i Portugal van retornar al seu horari però no així França, Espanya i d’altres països europeus.

dilluns, 24 març de 2014

0

Corones tarifàries perverses


Si ets usuari del transport públic segur que estàs habituat a les zones tarifaries quan vols treure un bitllet o una targeta multiviatge. Però no sempre ha sigut així! Abans de la creació d’aquestes zones, el cost del trajecte es calculava en funció de la distància a què estigués el destí. El bitllet tenia un preu diferent segons la destinació a la qual volíem anar i aquest només tenia validesa per aquest trajecte i no per a cap altre. A més recorregut, més car. Aquest mecanisme que sembla raonable, un usuari paga segons la distància i l’ús, suposava un greu problema alhora de dispensar targetes multiviatge. Així què es va implantar un sistema de zones tarifàries que va unificar preus en funció del que s’anomenen corones. Es va dividir el radi de Barcelona en cercles, així la zona 1 és la més propera a Barcelona i la zona 6 la més allunyada.

El sistema resulta clarificador i facilita la comprensió als usuaris per saber el cost del trajecte independentment de l’estació de destí, únicament hem de saber si ambdues estacions estan a la mateixa zona o el nombre de zones que hem de travessar en fer el trajecte. Facilita l’adquisició de targetes multiviatge perquè de forma clara sabem per on ens podem moure.

Còmode sí, discriminatori també

L’actual sistema tarifari està pensat per desplaçaments amb origen o destí Barcelona, però que passa amb altres recorreguts de distàncies semblants que no tenen com a destinació o origen la ciutat de Barcelona?, o els trajectes entre localitats molt properes però que estan ubicades en zones diferents?

El sistema de zones tarifaries per corones concèntriques es basa en la distància a la qual estan les localitats de Barcelona. A més lluny, més car és el trajecte. El problema rau en què trajectes que per distància recorreguda poden ser semblants, tenen un cost absolutament diferent si el recorregut és a l’extraradi de la ciutat de Barcelona. L'increment del cost de les targetes multiviatge augmenta de forma escandalosa a mesura que ens allunyem de la capital. No sembla raonable unes diferències tan substancials entre trajectes de distàncies semblants o fins i tot molt més curts quan es produeixen entre localitats properes però de zones tarifàries diferents.

Canvi de sistema tarifari

No hi ha dubte que el més lògic és que hi hagi una proporció entre el recorregut i el cost i no que els usuaris que fan trajectes allunyats de Barcelona paguin més car el quilòmetre recorregut que els que ho fan a prop de Barcelona. El sistema de zones tarifaries per corones és discriminatori.

El problema no rau en el sistema en si, si no en la perversió que hi ha quan s’apliquen criteris de cost que beneficien clarament als desplaçaments a Barcelona i penalitzen als trajectes a les rodalies.

El què cal és aplicar un sistema tarifari més just i equitatiu que permeti el pagament dels viatges del transport públic per sectors en funció dels quilòmetres recorreguts i no basant-se en unes zones tarifàries que tenen de referència Barcelona i que generen importants greuges comparatius entre usuaris segons la ubicació del trajecte. Pagar per la distància o l’ús és la forma de què tots els usuaris contribuïm de forma igualitària al manteniment del transport públic.

Molins de Rei reclama

El passat mes de gener l’ajuntament de Molins de Rei va demanar a l’Autoritat del Transport Metropolita (ATM) que reconsideri el sistema de corones tarifaries vigent i que faci un estudi sobre l'establiment d'un sistema de quilometratge. Segons consideren perquè és un greuge per Molins de Rei: el preu d’un bitllet de tren entre Molins de Rei i Sant Feliu costa el mateix que entre Molins de Rei i Mongat, a l'altre extrem de la zona tarifària de la primera corona.

Mentre no es trobi un millor sistema per calcular les tarifes del transport públic, els veïns de Molins de Rei reclamen passar a formar part de la zona 1. Rubí o Sant Cugat són altres ciutats que han aixecat protestes per la discriminació que pateixen.

dimecres, 26 febrer de 2014

0

CiU privatitza l’educació


La conselleria d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya tanca per al curs vinent més d’una seixantena de línies de P3 i diverses escoles públiques.

L’anunci de la Conselleria d’Ensenyament del tancament d’aules per al curs 2014-2015 suposa una greu reducció de l’oferta pública i afecta de forma important al Baix Llobregat i a Sant Feliu.

Un episodi més de la política de Convergència i Unió que en els darrers anys ha desmuntat dos dels serveis públics bàsics de l’estat del benestar, com són la Sanitat i l’Educació publiques, emparats en falsos arguments: u, per l’ofec del PP en el finançament autonòmic i dos, a causa de la greu crisi econòmica que viu el país. La sensació és que a CiU ja li va bé la crisi per excusar-se i imposar-nos el seu model econòmic i social; model què privatitza serveis i empreses públiques, què ven el patrimoni públic, què beneficia a les classes benestants i què suprimeix la solidaritat amb les famílies amb menys recursos.

No és que ens hagi d’estranyar que CiU ho faci! Però no hem de permetre que s’imposi impunement: una, culpant als altres i dos, despistant al personal amb la bandera de la independència.

Privatitzant l’Educació

Sí el model d’escola pública és fonamenta en respectar la diversitat cultural i social, en garantir la igualtat d’oportunitats i en el reconeixement de les capacitats de cada alumne; el model de CiU, al contrari opta cada cop més per privatitzar l’ensenyament, afavorint: les escoles d’elit, les escoles religioses, les escoles que separen als alumnes per sexe o les escoles que fan triatge dels alumnes en funció de les seves capacitats. Un torpede als pilars que contribueixen a una societat més cohesionada i menys excloent.

El descens de la població serveix ara a CiU per justificar el tancament d’aules públiques quan la realitat és que darrere d’aquesta acció hi ha una opció ideològica. Una mostra més de què el model d’escola de la conselleria és la del concert.

Descens d’alumnes sí, però únicament ha d’afectar les escoles públiques? Les estadístiques mostren una reducció de la demanda per la baixada de la natalitat però les dades no justifiquen que la disminució es focalitzi només en places públiques. És injustificable tancar aules a l’escola pública mentre es manté la concertació d’aules als centres privats. Sí la reducció obeeix a raons demogràfiques i cal tancar alguna aula hauria de ser de centres privats amb places concertades i en cap cas d’escoles públiques.

La reducció de l’oferta de places públiques a qui beneficia? Únicament als centres privats, uns centres que veuen com havent-se reduït el número potencial de “clients”; el seu principal competidor, l’administració pública, tanca “sucursals”. Una ganga per a qualsevol empresa.

Estocada a l’escola pública

La LOMCE (Ley Orgànica de mejora de la calidad educativa) del ministre Wert no és l’únic projectil contra el model educatiu a Catalunya. Quan la consellera Irene Rigau s’omple d’arguments en defensa del model educatiu a Catalunya i en contra de la reforma del Govern del PP, se n’oblida que és en l’escola pública on se sustenta. CiU reiteradament ha trepitjat l’escola pública prioritzant sense pudor els centres privats: menys beques i ajuts per a les famílies, menys professorat, supressió de la sisena hora a l’escola pública o l’augment de ratis entre d’altres.

En l’actual context d’increment de la pobresa l’escola pública és més necessària que mai per tal de garantir la cohesió social i la igualtat d’oportunitats. La disminució de l’oferta pública perjudica a tots els nens i nenes escolaritzats en escoles públiques. Sí el curs passat les aules ja van patir una ampliació de ratis d’alumnes per classe amb el tancament d’aules les escoles estaran més massificades. L’escola pública es pot convertir en la darrera opció de moltes famílies i acabar relegant a aquesta als fills i filles de les famílies amb menys recursos el que pot comportar l’aparició d’escoles gueto. Perquè, ningú es creu la gratuïtat dels centres privats, oi?

El cas de Sant Feliu

L’oferta de places públiques es redueix pel tancament de dues línies: una a l’escola Pau Vila i una altra a la Monmany. En una ciutat on hi ha quatre centres privats amb concert, el Departament d’Ensenyament tanca aules públiques abans que deixar de concertar places quan alguns d’aquests centres privats donen servei a alumnes de fora de la ciutat. La mesura obligarà a les famílies de Sant Feliu a optar a les places concertades per falta d’oferta pública.

Escrits relacionats: